Introducció a la Psicologia Humanista
La psicologia humanista va aparèixer perquè hi havia un conjunt de psicòlegs que no es trobaven a gust en cap de les forces psicològiques del moment. Aquestes eren la Psicoanàlisi i el Conductisme.
No estan d’acord amb la postura conductista ja que no veuen l’home com una “màquina avançada”, ni tenen en consideració només la “part fosca” de les persones com fa la psicoanàlisi. Així s’esdevé una nova força de la psicologia en la qual consideren que, existeix en les persones una tendència innata al creixement. És a dir, la persona en si mateixa sap cap a on créixer i evolucionar. Aquesta nova ideologia va ser un “boom” en el moment que va sorgir.
Si les persones posseeixen les condicions òptimes, el que sortirà d’elles serà bo, amable i generós, però si aquestes condicions no es donen, llavors possiblement la persona no sigui bona, amable i generosa. Segons els humanistes el psicòleg passar a ser el professional que crea les condicions òptimes pel correcte desenvolupament de la persona i que no és aquell que dona la solució al problema.
Un psicòleg humanista molt important va ser en Carl Rogers. Segons ell qui dirigeix el procés de la psicoteràpia és el pacient, al qual ell va anomenar client. Aquesta psicoteràpia l’enfocà de manera que és el pacient el responsable de millora la seva vida, el psicoterapeuta no es responsable d’aquests canvis.
Va idea un sistema educatiu basat en la confiança. Confiança de que cada nen i nena sabrà orientar-se correctament en un context favorable. El context en el que es desenvolupa cada persona és de gran importància. Un context favorable promou el creixement del individu, però un context desfavorable no ajuda a la persona a evolucionar en la direcció correcta per esdevenir bo.
Rogers ha influït en tota la resta de professionals, situacions o postures psicològiques o no psicològiques. Va introduir un element molt important per fer la psicoteràpia, són tres elements indispensables pel psicòleg, necessaris i suficients. Esta actualment acceptat que desenvolupar aquestes aptituds ens permet formar-nos com a professionals i millora en les nostres relacions personals. Les aptituds són les següents:
1. Acceptació incondicional: és una mirada positiva d’acceptació per ser persona, per ser com és. És pot acceptar a una persona sense estar d’acord amb lo que fa, l’acceptació incondicional és apreciar només per ser persona.
2. Comprensió empàtica: intentar posar-se en la pell de l’altre, intentar comprendre’l sense emetre judicis de valor al respecte.
3. Autenticitat, congruència, coherència:això vol dir que el psicòleg ha de sentir-pensar-actuar de manera coherent, sense contradiccions. Aquesta actitud segons Rogers és transmet, ja que les persones tenen uns captadors molt subtils de si la persona és o no autèntica.
Pensant en els altres: comentari i reflexió
El documental vist a classe estava titulat “Pensant en els altres”, tractava sobre un mestre de escola, al Japó i una manera molt especial que té de realitzar les seves classes. Va ser emès pel canal 33 de la televisió.
Ha estat un documental molt emotiu, ple de sentiments i emocions. Els nens de l’escola aprenien a ser feliços i disfrutar de la vida. Personalment considero que ser feliç és el més important a la vida. Els alumnes escoltaven al professor i s’escoltaven entre ells també. Veiem com els alumnes aprenen i disfruten en fer-ho, riuen i ploren, i tenen conflictes. Aquest documental esta carregat d’un missatge que tots hauríem de tenir i una manera d’ensenyar que seria ideal d’aplicar arreu del món.
M’ha cridat l’atenció i m’ha agradat molt el tema de les cartes. Els nens escrivien unes cartes, en les quals redactaven sentiments, pensaments i emocions que tenien, que més tard tres d’ells llegirien a tota la classe. Els nois tenien d’aquesta manera una oportunitat per expressar-se, per allibera les emocions i amb les cartes d’un és podia arribar a expressar un altre alumne. Amb l’empatia es ficaven al lloc dels altres o recordaven experiències similars. Totes aquestes emocions tan a flor de la pell, em van emocionar a mi també. És una molt bona idea la de les cartes, potser tots hauríem d’aplicar-la en la nostra vida. Si ho féssim potser ens estalviarem molts disgustos i mal moments si ens expresséssim més i escoltéssim als altres.
El professor diu que la clau per a ser feliços és aprendre a pensar en els altres i que aquest serà l’objectiu del curs i crec que el van aconseguir tots plegats.
S’observa una psicologia humanista en aquesta classe i manera de fer del professor, on ell com a excel·lent docent els proporciona les eines i condicions perquè ells mateixos evolucionin i creixin com a persones. També respecte als tres elements anomenats per Rogers podem distingir clarament la comprensió empàtica que es va desenvolupant entre els companys i com hi ha situacions en les quals els nens poden sorprendre i ensenyar als adults.
Amb això em faig referència a una situació de conflicte amb la qual es van trobar els alumnes i el professor. Va passar que el professor va castigar un nen per xerra massa, imposant-li un càstig que no tenia relació amb l’ofensa. El càstig era no poder provar unes barques que havien muntat els alumnes, sense ajuda i per grups. Em va sorprendre com un alumne, va sortir a defensa el seu amic, reclamant que el càstig no tenia relació i era injust. Altres alumnes també el van ajudar i el professor els hi ha acabar donant la raó. Llavors em resulta increïble, els raonaments que va donar aquell nen de 10 anys i el que més em va crida l’atenció va ser el sol fet de que sortís en la seva defensa. Crec que en aquesta situació, en qualsevol de les classes que hagi estat jo, i a qualsevol edat escolar, la situació hagués estat ben diferent.
La capacitat empatica d’aquest nens és tan gran i dona tan de gust veure-ho que crec que ha estat el documental més bonic que he vist mai. La sensació que et deixia després de mirar-lo és molt positiva, per dir-ho d’alguna manera, ets sents més humà.
Bona feina, Ània!
ResponderEliminar