Enfocament Humanista- Maslow

NECESSITATS HUMANES

Tornem a tractar l’Enfocament Humanista, en la última classe de pràctiques varem recupera la pràctica numero 6 que no havíem pogut realitzar anteriorment. En aquesta classe varem introduir les teories de Abraham Maslow.

Abraham Maslow (1908-1970) es va formar com a psicòleg conductista (del més radical) als Estats Units. En aquells moments Amèrica començava a rebre les influencies de la Psicoanàlisi. Maslow ràpidament es troba disgustat i incòmode en qualsevol d’aquelles postures. L’enfocament conductista que tenia un model de persona de “màquines” i el model de persona psicoanalític que defensava que l’interior, la part més innata era l’ALLÒ, que sense JO i SUPERJO semblava dir que les persones érem com besties que només buscàvem el nostra plaer individual i immediat.

Què va fer Maslow?

Maslow va postula un nou model per entendre les persones i el seu comportament, l’enfocament humanista. Té en conté allò positiu del ésser humà.

El conductisme diu que el comportament positiu s’havia de fomentar. El psicoanàlisi diu que és una sublimació, en canvi l’humanisme ens diu que la persona essencialment és bona i si les condicions són bones tenim persones amables i generoses.

Tothom que  vetlla per un mateix de la manera correcta aporta coses als altres. I qui vetlla pels altres rep satisfacció personal.

En aquesta teoria l’egoisme i l’altruisme deixen d’estar en contraposició. Per exemple, un psicòleg per fer la seva feina correctament ha de tenir cura de si mateix. Ens hem de cuidar a nosaltres mateixos.

Per tenir cura de nosaltres mateixos, Maslow diu que hem de cobri les nostres necessitats. Una necessitat és tot allò que si no es cobreix la persona emmalalteix o mor. Si no passa res d’això no era una necessitat sinó un capritx. Llavors, si les persones tenen les seves necessitats cobertes, estaran satisfetes i tindran més per oferir a la resta.

Per estudiar aquestes necessitat Maslow va estudiar les persones que eren MÀXIMAMENT HUMANES. Una persona màx. Humana, és aquella persona autorealitzada. Per fer-ho és va fixar en tres professors que havia tingut, i d’això varen sorgir un conjunt de característiques. El resultat d’aquest estudi va ser la teoria de l’Autorealització: la motivació innata de tot ésser humà per realitzar el seu potencial utilitzant i desenvolupant les seves aptituds i capacitats. Anomenarà aquesta sensació de plenitud, “experiencia cumbre”.

Va trobar que tots tenien les seves necessitats cobertes, les necessitats fisiològiques i espirituals. Però no només estaven cobertes, sinó que vetllaven de que sempre estiguessin satisfetes, i d’aquí sortirà el concepte de persona Autorealitzada.

Segons la teoria, per no posar-nos malalts o mori hem de cobrir les necessitats que van més enllà de les fisiològiques, que clarament no cobrim morim, ja que no podem deixar de respirar. Els motius (allò que ens mou, el motor) que tenim per activar, és la voluntat de cobrir les diverses necessitats.

Maslow va dissenyar una piràmide de necessitats humanes, aquesta piràmide va ser presentada a classe amb cinc estats, però podem trobar-la de set o fins i tot, nou. A més en la piràmide les persones no sempre seguiran l’ordre establert, poden deixar de cobrir una necessitat fisiològica per una altre, per exemple, un pare que deixar de menjar perquè puguin menjar els seus fills.

La piràmide de cinc estats treballada a classe, és la següent:

Observem com la piràmide és divideix en cinc estats, des de les necessitats més bàsiques (fisiològiques), a les més altes que permeten l’autorealització.

Maslow en els seu estudi va trobar que les persones psicològicament “sanes” mostren certes característiques: 1) una percepció objectiva de la realitat, 2) acceptació de la seva pròpia naturalesa, 3) dedicació i compromís amb algun tipus de treball, 4) naturalitat, espontaneïtat i senzillesa, 5) independència, necessitat d’autonomia e intimitat, 6) experiències cumbre/místiques intenses, 7) empatia i afecte a tota l’humanitat, incloent forts interessos socials, 8) resistència a la conformitat, 9) característiques democràtiques i 10) voluntat de ser creatius.

També va trobar que només un 1% de la població eren persones autorealitzades, de mitjana edat o més grans i sense neurosis.

PRÀCTICA

Per realitzar l’activitat pràctica, primer definiré tres tipus de comportaments que varen ser exposats a classe:

• Comportament Constructiu(CC): la persona assoleix l’objectiu de satisfer la necessitat i tothom en surt beneficiat.
• Comportament Destructiu(CD): s’assoleix l’objectiu de satisfacció d’alguna necessitat però algú en surt perjudicat.
• Comportament Fallit(CF): no s’arriba a satisfer la necessitat autèntica.

La pràctica consisteix en donar exemple d’aquest tipus de comportament per a cada nivell de la piràmide. El meu grup de treball estava format per l’Adela Navarro i Laura Cortés conjuntament amb mi (Ania Pérez Racana).

Fisiologia:

·         CCà una dona que viu sola i observa indigents en el carrer,quan prepara el seu menjar fa més per donar-lo als altres.

·          CDà un nen al patí de l’escola que té gana i per satisfer-la li pren el bocata a un altre nen.

·         CFàun persona que pateix restrenyiments i per menja pren arrós.

Seguretat:

·         CCàun nen pateix assetjament a l’escola i un company surt en la seva defensa.

·         CDàuna mare que en renyar el seu fill li diu que no l’estima més.

·         CFàcomençar a drogar-se per formar part d’un grup.

Afiliació:

·         CCàquedar amb una amiga perquè esta trista i així animar-la.

·         CDàun noi que controla totes les trucades i missatges del mòbil de la seva xicota.

·         CFàuna noia que té problemes familiar i marxa de discoteca per consolar-se amb el primer noi que trobi.

Reconeixement:

·         CCàun estudiant que estudia molt per treure bones qualificacions, però a l’hora ajuda els seus companys amb els dubtes.

·         CDàuna persona que imposa el seu poder, sometent els altres i així sentir-se respectat

·         CFàuna persona que vol millora la seva autoconfiança personal apuntant-se a un gimnàs, però mai acaba anant-hi.

Autorealització:

·         CCàuna persona de la tercera edat que no és analfabeta i en jubilar-se decideix anar a aprendre’n.

·         CDàdos companys de feina realitzen un projecte de forma conjunta, en el moment de presentar-lo un dels dos exclou de la realització al altre.

·         CFàuna persona que obre un bar i l’acaba tancant al cap de poc temps perquè no funciona.

REFLEXIÓ

L’enfocament humanista és aquell en que la persona es considerada de forma positiva. Resulta agradable trobar unes teories on es poden destacar totes aquelles coses bones de les persones. Hem tocat una mica els enfocaments en psicologia més importants i l’humanista semblar ser aquell que ens té en conté com a persones humanes.

Compren en Maslow i el seu disgust envers els dos posicionaments codominants de la seva època. L’enfocament que va crea realment no té res a veure amb el conductista i el psicoanalític.

Les necessitats s’han de cobrir. Aquesta teoria de les necessitats humanes creada per en Maslow ens parla justament de les necessitats de les persones per sentir-se realitzades.

Sentir-se autorealitzats és una de les experiències més fortes que podem experimentar, el fet de creure en un mateix, de veure que pots fer les coses, ser estimat per aquells que estan al teu canto. Totes aquestes coses com bé diu Maslow són necessitats.

Ens devem a nosaltres mateixos i als altres, tenir cura de que aquestes necessitats és cobreixen de la manera correcta. Ja que, si cobrim les nostres necessitats ens trobarem en harmonia amb nosaltres mateixos, això ens permetrà ser més receptius amb els altres i com a psicolegs tenir una major capacitat analítica en determinar allò que li succeeix al nostre pacient.

En la piràmide de necessitats humanes, en trobem de tots tipus. Aquelles necessitats de seguretat, afiliació i reconeixement considero personalment que són les que poden portar-nos més problemes. És a dir, aquestes necessitats són les que ens donen equilibri, són les que ens permeten sentir-nos segurs i estimats, si ho relacionem amb les teories de Bowbly, podem dir que si aquestes necessitats estan cobertes tindrem un bon sistema del vincle.

Però no és d’això al que em vaig referència. Si no tenim cap lloc on sentir-nos segurs i protegits mai podrem confiar en altres persones, això no ens permetrà estimar o ser estimats de manera plena, tampoc ens sentirem mai part de cap grup. Tot això porta a que no ens reconeixeran com a persona aquells que ens envolten, i una llista extensa de coses que poden succeir.

La qüestió és que necessitem aquestes sensacions de pertinença, d’estimació i seguretat, si no les tenim buscarem satisfer-les i moltes vegades, sobretot els adolescents, tendiran a buscar solucions que no cobriran la necessitat sinó que frustraran la persona.

Moltes vegades ni ens adonem de que hi ha una necessitat descoberta, i simplement no ens trobem realitzats com a persones, ens sentim desmotivats i som incapaços de trobar quina cosa, o quina persona ens provoca tal malestar en nosaltres mateixos.

Crec que ara coneixent aquesta teoria, quan trobi malestar en la meva vida buscaré aquesta piràmide i comprovaré si les meves necessitats humanes és troben cobertes o no. Potser tots hauríem de tenir-la i cada x temps comprovar que tot està bé, autoanalitzar-nos i conèixer que necessitem. A vegades és difícil saber realment que necessitem nosaltres, i inclús saber-ho però tenir la força d’anar a cercar-ho en el món.

Sembla més fàcil trobar els problemes o necessitats insatisfetes en els altres que en nosaltres mateixos, però si ens esforcem en cobrir-les ens coneixerem a nosaltres mateixos molt millor, i els altres també ens coneixeran millor i així com una roda.

Les nostres necessitats variaran amb l’edat i el temps, com les nostres etapes de la vida. A vegades tindrem més recursos per cobrir-les totes, altres vegades no. També dependrà del nivell de maduració de la persona i la seva capacitat de veure o no la necessitat coberta. Perquè tal i com he dit que podem tenir una necessitat insatisfeta i no adonar-nos que aquella es la font del nostra malestar, podem buscar malestar i insatisfacció en una necessitat que realment esta coberta.

Llavors, com a persones humanes que som tenim necessitats. Tenim les necessitats fisiològiques que sempre han d’estar cobertes i les necessitats més espirituals, que aquestes són les que donaran peu a l’autorealització, a la felicitat. Sí, dic la felicitat, ja que la felicitat no és un punt d’arribada sinó un estil de vida, l’estil de tenir cura de nosaltres mateixos i cura dels altres. Tenir cura en tots els sentits, donar-nos petits plaers, perquè ens ho mereixem! I a l’hora donar als altres, perquè vetllar pels altres tona satisfacció. Dona satisfacció i felicitat veure que qui tu estimes és feliç i part d’aquella felicitat li has pogut oferir tu.

Vetllaré per mi i pels altres, buscaré aquesta “experiencia cumbre” que descriu Maslow i espero que algun dia de la meva vida, on remenant arxius vells trobi aquesta reflexió, pugui pensar que ho he complert. Que em sento autorealitzada amb la meva vida dia a dia.

Freud, la pasión secreta

Interpretació dels Somnis, Sigmund Freud

Per realitzar aquesta pràctica varem veure a classe la pel·lícula de “Freud, la pasión secreta”. Un cop vista la pel·lícula, s’havia d’escollir un tema i seguidament desenvolupar-lo, buscar informació, etc. He escollit el tema de la interpretació dels somnis, trobo que és un tema interessant i que a part de la teoria del inconscient, aquesta teoria de Freud és una de les que ha impactat més sobre la nostra cultura i societat. Per aquesta raó estic interessada en conèixer-la.

Per demostra aquesta teoria, Freud va utilitzar com exemples els seus propis somnis. Cal destacar que Freud fa una primera distinció en el contingut dels somnis. Aquest pot ser manifest, que serà l’aspecte extern del somni, i el contingut latent, és aquell no conscient que s’expressa a partir del llenguatge dels somnis i que el terapeuta haurà de descobrir a partir de l’anàlisi de les associacions lliures que sorgeixen en el subjecte en relació als seu somni.

Llavors, una idea molt important que manifesta en la seva teoria, és que els somnis que semblen imatges incoherents, es poden analitzar a partir de la interpretació que ell proposa, i aconseguir obtenir un conjunt d’idees coherents entre si.

Segons Freud, els somnis són un finalitzat fenomen psíquic, i una realització de desitjos, per aquesta raó s’haurien d’incloure en el conjunt d’activitats comprensibles de la nostra vida desperta i constitueixen un resultat d’una activitat intel·lectual altament complicada.

Els somnis representen la realització d’un desig per part de que esta somiant, aquest desitjos estan disfressats ja que són desitjos reprimits, aquesta “disfressa” és anomenada deformació onírica.

Els somnis són una realització de desitjos, però llavors aquí ens trobem amb aquells somnis desagradables, els malsons, etc. Freud argumenta que encara que a nivell manifest presentin signes desagradables, no s’ha de confondre amb el contingut latent del desig que ha estat transformat a partir del procés de deformació onírica.

La deformació onírica, és la censura (representa la insistència moral) del somni que realitza el mateix subjecte i participa  de la resistència conscient e inconscient al reconèixer el desig. Aquests desitjos solen tenir una naturalesa de tipus sexual i solen anar relacionats amb desitjos eròtics viscuts en la infància o relacionats asociativament amb ells.

Els somnis censurats solen adoptar varies formes d’expressió manifesta, aquestes s’agrupen en diverses categories:

• Omissió- atenuació: s’eliminen aquelles parts problemàtiques del somni.
• Modificacions: és una variant de l’atenuació. En els somnis poden aparèixer al·lusions o insinuacions de diferents objectes o persones, com podria ser del mateix terapeuta.
• Desplaçament: consisteix en desplaçar l’enfasis de les coses més crucials del somni a d’altres més trivials i viceversa.
• Simbolització: aquells elements de contingut latent s’expressen d’una manera indirecta i simbòlica en el contingut manifest. Aquests símbols onírics tendeixen a assemblar-se física i funcionalment a allò que representen.
• Dramatització: és la representació plàstica d’una paraula, ja que els somnis solen ser imatges sensomoteres concretes.
• Condensació: implica la compressió de varies idees o objectes en un únic objecte o idea.
• Revisió secundària o elaboració: és l’intent del subjecte de donar una presentació coherent i sensata al contingut manifest. Els somnis van adoptant un caire raonable i agradable per la consciencia, a mesura que allò censurable queda cada vegades més difús i oblidat.

El somni sorgeix del trencament d’aquells llaços lògics que havien mantingut unida l’informació psíquica. Podem dividir els somnis en tres categories:

1. Somnis que posseeixen sentits i alhora son comprensibles, generalment són somnis infantils en els qual es realitzen desitjos estimulats durant el dia, i incomplerts.
2. Són aquells que posseeixen sentit però que no podem incloure el seu sentit en la nostra vida quotidiana.
3. Aquest tipus carei de sentit i comprensió, són aquells on sorgeix l’enigma que no desapareix.

Per analitzar els somnis és descriuen dos processos: la interpretació simbòlica, que consisteix en agafar el somni amb la seva totalitat i intentar substituir-lo per un altre contingut comprensible, i el mètode desxifrador, el qual considerem el somni amb les seves petites parts, on cada signe pot donar significat a una cosa de forma rígida i coneguda.

REFLEXIÓ

Freud i la interpretació dels somnis. Per realitzar aquesta pràctica vaig agafar el mateix llibre de Freud sobre aquest tema, en anar llegint el llibre i buscant informació (encara que ja tenia senyalades aquelles parts més importants), vaig trobar-lo complicat i estrany, massa dens per mi. Per aquesta raó vaig haver de buscar altres fonts d’informació i intentar complimentar-lo amb el llibre.

Aquesta és una de les teories més interessants de Freud, ja que tots sempre busquem un significat als nostres somnis, com premonicions, avisos, desitjos (tal i com diu Freud), etc. En moltes cultures d’arreu del món podem trobar diversos significats que donen als somnis, com per exemple aquells de caire espiritual.

La teoria de Freud és complicada i molt complexa, intentar donar resposta a totes les preguntes i enigmes dels somnis, els intenta relacionar amb diverses patologies, etc. És una obra complerta i important.

Segons aquesta interpretació dels somnis, podem trobar un significat latent dins de les expressions del somni, un significat ocult. Per arribar a aquest significat el subjecte ha d’explicar de la manera més fiable possible el somni al seu terapeuta.

Alhora que ens demanen que l’expliquem de la manera més precisa, ens informen de que mai recordem un somni sencer, que moltes vegades oblidem aquella part més essencial, que a mesura que passa el temps el codifiquem de manera lògica i altres moltes coses.

Llavors, em pregunto, com poden interpretar i analitzar un somni que té tan poca fiabilitat, on el mateix interpretador descarta i selecciona allò important. On trobem l’objectivitat que és demana a la psicologia en una teràpia tan subjectiva, que té tantes llacunes d’informació.

És una teoria interessant, amb procediments d’anàlisis correctes, classificació dels tipus de somnis, de la manera en que es censura d’informació, però hi ha una manca de fiabilitat en el moment d’aplicar-lo. Els terapeutes no poden guiar-se totalment per aquelles figures rígides del significant latent, ja que el mateix Freud ens indica que aquesta mena de simbolisme pot varia d’un subjecte a un altre.

Com podem saber que la interpretació feta i donada és correcta? No podem saber-ho, suposo que per això és una teoria tan atractiva, perquè els somnis són atractius i incoherents, i el fet de buscar coherència en la incoherència estimula i atreu a les persones.

Estic d’acord en creure que els somnis poden representar desitjos ocults, potser tinc aquesta opinió per la mateixa influencia de Freud sobre la nostra cultura, però d’alta banda crec que també poden expressar les nostres pors, potser ocultes o no tan ocultes.

Sembla que hi ha molt de “secretisme” dins dels somnis, i potser en veritat són més senzills d’interpretar que buscant sempre un significant latent, ja que a vegades la solució pels problemes i enigmes és la que tenim davant de nosaltres. Però buscant tanta complicació no arribem a veure.

Enfocament Sistèmic 2

DIAGRAMA SISTÈMIC

En aquesta darrera sessió de classe em continuat tractant l’enfocament sistèmic. Com ja varem explicar anteriorment aquest enfocament principalment diu:

• Les influències són tantes que buscar una causa única és impossible.

• El problema és troba en la tipologia de les relacions que els subjectes d’un sistema estableixen entre si.

• La funció del psicòleg és intervenir en les relacions, però tenint en conté que l’intervenció d’aquest no sempre contribueix a genera un sistema de relacions positives.

L’enfocament sistèmic tracta de grups i l’idea de facilitat contextos de relació favorable.

Ara tractarem la família, de la família és diu que si no existís, caldria inventar-la. A tots ens cal un grup humà en el qual sentir-nos acollits, segurs, estimats, protegits, etc, és un grup diferent.

SALVADOR MINUCHIN

Minuchin a més de crea un tipus de Teràpia Familiar Estructural, va dissenyar un mètode per plasmar el conjunt de relacions dins d’un sistema qualsevol. Un dibuix/gràfic, anomenat diagrama sistèmic.

També ens parla d’un conceptes clau per a comprendre les seves idees. Aquests conceptes són el de jerarquia, poder i frontera.

La jerarquia és aquella relació de primacia i subordinació que lliga les persones que ocupen rangs desiguals en una organització. En altres paraules, podríem diu que es la diferencia entre els graus de responsabilitat dels individus dins d’un mateix sistema.

Aquí podem relacionar-ho amb el poder, ja que més responsabilitat implica més poder.

El poder és allò que gestiona la política i els pares en una família estàndard són els que tenen més poder, per tant també és troben en la cima de la jerarquia.

Cal aclarir que no existeixen famílies desestructurades, sinó famílies d’estructura NO ESTÀNDARD. El problema el genera la qualitat de les relacions de la família. La estructura no determina el grau de benestar dels seus membres.

Llavors, hi ha moltes formes de gestionar el poder. Si algú que li toca gestionar el poder, abdica, un altre membre dels sistema se’n farà càrrec. En una família el pare i la mare han d’assumir el poder.

Si aquesta jerarquia es trastorna apareixen símptomes de malestar en un o més dels membres.

S’ha de tenir en compte però que assumir el poder no significa tenir autoritat. El poder te’l donen i l’autoritat té la guanyes.

L’últim concepte clau a definir és el de frontera. Les fronteres delimiten els espais, és allà on les coses esta situades a tocar d’una altre. Dins d’una família hi ha subsistemes amb fronteres entre ells. Està el subsistema dels pares, dels germans, etc. Aquestes fronteres s’han de delimitar i respectar dins de cada sistema.

Hi ha diversos tipus de frontera: rígida (sense comunicació, tancat, inaccessible i no acostumen a funcionar), laxa (les traspassa tothom de qualsevol manera i tampoc funciona) i flexible (permet la comunicació dels que hi ha dins i fora, i és la que funciona).

PRÀCTICA

La pràctica d’aquesta sessió consistia en elabora un genograma i un diagrama sistèmic en parelles. He realitzat la pràctica amb la Raquel Nierga.

·        Genograma:

En aquest genograma hem realitzat una estructura familiar. Es tracta principalment d’una parella divorciada de 49 anys l’home i de 47 any la dona, aquest tenen dues filles de 15 i 19 anys respectivament. Les filles viuen a casa i amb la mare. La mare té una relació informal amb un home de la seva mateixa edat i el pare té una relació informal amb una dona també de la seva edat. La dona que esta amb el pare té tres fills viuen amb ella, els quals tenen 17, 16 i 13 anys. Aquesta dona ha tingut un trencament de relació formal i divorci amb un home de 50 anys.

·        Diagrama sistèmic:

Aquest diagrama sistèmic ens indica les relacions que hi ha dins d’un grup d’amic que tenen entre 16 i 18 anys d’edat. Començaré explicant la relació entre la noia de 16 anys amb la noia de 17, aquestes tenen un conflicte manifest, evident per tot el grup. D’aquestes dues la noia de 17 gaudeix d’una bona amistat amb una altre noia de 17 anys. Ells dues s’ha unit per crea una aliança negativa, una coalició envers d’una parella. Aquesta parella blanc dels actes negatius d’aquestes noies esta composada per un noi de 18 anys i una noia de 17. La raó per la qual les noies han creat una coalició és que aquesta parella tenen una relació de sobreimplicacció, una relació excessiva. Per això consideren que la relació hauria d’acabar.

D’altre banda aquesta parella ha creat una aliança (unió positiva) per intentar que les noies anomenades al començament (les del conflicte manifest), tornin a ser amigues i portar-se bé. D’aquesta parella també destaquem que la noia de 17 anys té un conflicte ocult amb un noi del grup de 18 anys. Aquest noi de 18 anys té una parella (la noia de 16 anomenada al principi de tot) amb la que pateix un conflicte manifest, però que desvien el conflicte cap un altre noi de 18 anys també.

Aquest noi víctima del conflicte entre aquesta parella, té una bona amistat amb la noia de 17 enemistada amb la noia d’aquesta parella que té un conflicte manifest.

REFLEXIÓ

En aquesta sessió em tractat el tema de les relacions dins d’un sistema i em parlat sobretot de la família. Tal i com s’ha dit a la introducció a tots ens cal un grup humà en el que sentir-nos acollits i protegits, en general la família ens dona aquest confort i sensació de protecció. És molt important que dins d’una sistema familiar les coses funcionin de manera correcta, en dir correcta no em refereixo a que es compleixin els patrons de família estàndard. Faig referència al correcte funcionament dels conceptes claus expressats per Minuchin. Podríem dir que dins d’una família cada membre té un rol diferent i aquests rols atorguen la jerarquia.

En un model de família estàndard qui trobem a sobre de tot de la piràmide jeràrquica són els pares que tenen cura dels seus fills.

Si algun factor és causa de desequilibri en la família, hi haurà un pacient identificat que ho manifestarà de diverses maneres, potser hi ha més d’un pacient identificat. La família es una estructura molt important per als éssers humans i pel nostre sistema del vincle.

Una família que pateixi una patologia en les seves interrelacions, pot crea patologies en els seus membres. S’ha de tenir especial cura en el tractament de qualsevol pacient que trobi el seu mal dins el sistema familiar, ja que és un sistema íntim i delicat, on els membres no solen permetre l’entrada de altres persones sense haver-les acceptat prèviament.

Per questa raó, com a psicòlegs em de vigilar molt en com ens incorporem en aquest tipus de sistema, ja que crec que és més fàcil crea disfuncionalitats en l’intervenció, que amb altres sistemes, com podria ser un grup d’amics on les relacions han perdut qualitat.

La família és important per tots, per això hem de tenir cura d’ella. Els pares han de procura mantenir la jerarquia i aconseguir autoritat, les fronteres han de ser flexibles i així els membres és comunicaran.

Crec que en Munichin va oblidar un concepte clau a tenir en conté dins d’una família, que és la comunicació entre els seus membres. Tots els subjectes que és troben dins d’aquest sistema han de poder comunicar-se entre ells pel correcte funcionament i la bona qualitat de les relacions. Està clar que els temes de conversació entre cada membre seran diferents. Per exemple, els pares no parlaran amb els seus fills sobre qüestions econòmiques, encara que poden comentar-ho o donar advertències sobre diferents aspectes però no haurien de donar la responsabilitat al fill d’aquest tema.

Comunicar-se també pot permetre resoldre problemes entre els membres, o problemes que es troben fora del sistema però afecten al subjecte concret. D’aquesta manera també es reforçarà el vincle entre els membres i la sensació de benestar i protecció dins el nucli familiar.

També m’agradaria comentar que el genograma i el diagrama sistèmic m’han semblat mètodes d’una gran utilitat pel psicòleg. A partir d’aquests dibuixos podem estudiar i classificar les relacions dins un sistema, conèixer com funciona abans d’intervenir. Però alhora ens permet informar a altres persones (amb coneixements del funcionament del diagrama) sobre la situació de cada sistema. Ens dona la facilitat de plasmar de manera esquemàtica i simple, les relacions complicades i diverses de cada sistema.

Llavors, per finalitzar aquesta reflexió puc conclouré que la família és un sistema diferent, delicat i de gran importància, i que el diagrama sistèmic és un mètode del qual se’n pot treure gran profit, no només com a psicòlegs, sinó pel nostre dia a dia si alguna vegada ens trobem amb un sistema del que volem conèixer les relacions existents dels membres.

Causalitat Circular

ENFOCAMENT SISTÈMIC

L’Enfocament Sistèmic és diferencia bàsicament dels altres enfocaments psicològics. Aquest enfocament considera la persona aïllada del seu context, com a individu individual. És a dir, el problema no el té la persona, sinó el conjunt de relacions que estableix la persona. Les relacions no són favorables i el pacient posarà això en manifest, llavors no sempre caldrà atendre al individu identificat sinó que a altres persones, el sistema en general o només una part d’aquest.

Per resumir-ho en paraules simples l’enfocament sistèmic qüestiona que la persona tingui el problema interiorment, sinó que el “seu” problema és un manifest del malestar en el sistema. Segons el context manifestem uns símptomes o uns altres.

Aquest enfocament és basa en dues teories: Teoria General de Sistemes i la Cibernètica. Les teories anomenades anteriorment postulen que en un sistema s’estableixen relacions mútues entre tots els elements del mateix. Interdependència, és a dir una interacció constant: tot el que jo faig afecta als altres i el que ells fan m’afecta a mi.

L’Enfocament Sistèmic té la idea de que per una banda, NO CAL, i per l’altre, NO ES POT, arribar a conèixer les causes exactes del comportament humà. Parlen de l’anomenada causalitat circular, la qual diu que tot és causa i conseqüència a la vegada.

En això diferenciem aquest enfocament de la resta que consideren una causalitat de tipus lineal, on A es causa de B.

Existeixen sistemes on conviuen els individus (una família, l’escola, la feina, etc), s’anomena sistema insalubre quan aquest no promou el creixement, la comunicació i la persona ho manifesta.

Ex: un nen es fa pipí. Símptoma de que en la família, en el sistema, passa alguna cosa.

És aquí on ha d’intervenir el psicòleg, el qual passa a formar part del sistema i les seves intervencions poden ser disfruncionals i no funcionals, que és el que es busca. El professional ha de tenir clar quan perjudica envers d’ajuda.

Visió d’un rellotgeà si movem la més petita de les peces, podem canviar tot el sistema.

Darrera de aquest enfocament també trobem teories no estrictes de la psicologia, com per exemple d’en Gregory Baterson o Milton Erickson. D’ells sorgeix tot el tema de teràpies en grup, família, parella, etc.

GREGORY BATERSON

Era un antropòleg que estudiava els indígenes i a partir dels seus estudis va establis dos tipus de relacions entre persones: relacions simètriques i relacions complementaries.

La relació simètrica és aquella en la qual els diversos elements dels sistema interactuen de forma semblant (en escalada o en desescalada). La relació complementaria és on els diversos elements del sistema interactuen de forma diferents (rols diferents)

Aquestes relacions poden ser constructives o destructives.

PRÀCTICA

La primera part de la pràctica consisteix en donar quatre exemple de causalitat circular per a cadascuna de les quatre modalitats. Aquestes han de tenir entre 5 ó 6 passos i s’han de poder iniciar en qualsevol punt.

• Relació sistèmica constructiva: Una parella que s’afalaguen.

• Relació sistèmica destructiva: Dos alumnes que s’inciten mútuament per no assistir a classe i suspenen

• Relació complementària constructiva: Un professor que li diu a un alumne com i que ha de millora.

• Relació complementària destructiva: Uns pares que castiguen al seu fill perquè no es comporta correctament, i aquest cada vegada és comporta pitjor.

REFLEXIÓ

En l’ultima sessió de classe hem pogut conèixer l’Enfocament Sistèmic, aquest enfocament psicològic és molt diferent de tots els que coneixíem fins ara, ja que considera que el problema no el té la persona/pacient identificat, sinó que el té el sistema/context en el qual es troba aquest individu.

És una visió diferent i interessant, ja que en molts casos si una mateixa persona estigues en un sistema diferent les coses haurien anat d’altre manera, i potser aquell problema o patologia que manifesta un individu, no s’hagués desenvolupat.

Com un rellotge, tot esta lligat, allò que passa al meu voltant i allò que fan les persones del meu entorn m’afecta. Aquesta frase és ben certa, perquè són les circumstancies de la nostra vida, i el nostre entorn que ens poden condicionar a cert estat d’ànim, tenir problemes o no.

Per exemple si uns pares es divorcien, el fill patirà, encara que ell no tingui cap relació en la causa d’aquesta separació. Allò que fan els seus pares l’afecta a ell, i la manera en que reaccioni aquest fill, és a dir, positiva o negativament, afectarà als pares també.

És un cas comú en la nostra societat, on crec que s’observa clarament el que l’enfocament sistèmic vol dir.

El terme de causalitat circular no l’havia escoltat mai i resulta d’allò més interessant i a l’hora enrevessat. Sembla una cosa més filosòfica que psicològica, causa i conseqüència al mateix temps. Però la gràcia d’això, esta en que moltes vegades és així. Qui va ser primer l’ou o la gallina? Si ho penses, no és sap que va ser primer, ja que per ser gallina primer és ou i perquè hi hagi ou hi ha d’haver gallina...doncs de la mateixa manera pot ser amb el mateix exemple d’una família amb un fill problemàtic. Castiguen el fill i aquest cada cop es comporta pitjor. Però, realment va començar el fill a comportar-se tan malament com per ser castigat o van ser els pares que el van començar a castigar sense que ell veies una raó real per això? Llavors, quina és la causa i quina la conseqüència? Qualsevol altre enfocament dirà que primer va passa A i després va passa B, però el sistèmic diu que no, que tot a l’hora i és una posició difícil, però que deixar de senyala un culpable de la situació, una víctima i un “verdugo”.

Tot això és interessant i sembla anar més enllà de cada persona, buscant les solucions en l’entorn de les mateixes. I sí, estic d’acord en que com a futura psicòloga em trobaré moltes vegades que el problema no el té el pacient identificat, sinó una altre persona del seu sistema. I com a futura professional també he de saber com actuar en cada context i amb cada sistema, ja que com bé diu l’enfocament sistèmic, el psicòleg passa a formar part del sistema. I moltes vegades, ens trobarem que la nostra presència farà més mal que bé. Ja que si una persona es portada a consulta psicològica sense creure que té un problema, doncs en anar-hi, creurà que té un problema i això l’afectarà. Potser el pacient tenia raó des de el començament i el problema està en un altre lloc.

Semblaria que amb l’enfocament sistèmic és rebaixa la pressió sobre els individus que manifesten símptomes patològics, i això, crec jo com a estudiant de primer de psicologia que és un factor positiu.

Per acabar diré que he trobat un enfocament molt interessant i que m’agradaria aprofundir més sobre el tema.

ACTITUDS ROGERIANES- "Pensant en els altres"

Introducció a la Psicologia Humanista

La psicologia humanista va aparèixer perquè hi havia un conjunt de psicòlegs que no es trobaven a gust en cap de les forces psicològiques del moment. Aquestes eren la Psicoanàlisi i el Conductisme.

No estan d’acord amb la postura conductista ja que no veuen l’home com una “màquina avançada”, ni tenen en consideració només la “part fosca” de les persones com fa la psicoanàlisi. Així s’esdevé una nova força de la psicologia en la qual consideren que, existeix en les persones una tendència innata al creixement. És a dir, la persona en si mateixa sap cap a on créixer i evolucionar. Aquesta nova ideologia va ser un “boom” en el moment que va sorgir.

Si les persones posseeixen les condicions òptimes, el que sortirà d’elles serà bo, amable i generós, però si aquestes condicions no es donen, llavors possiblement la persona no sigui bona, amable i generosa. Segons els humanistes el psicòleg passar a ser el professional que crea les condicions òptimes pel correcte desenvolupament de la persona i que no és aquell que dona la solució al problema.

Un psicòleg humanista molt important va ser en Carl Rogers. Segons ell qui dirigeix el procés de la psicoteràpia és el pacient, al qual ell va anomenar client. Aquesta psicoteràpia l’enfocà de manera que és el pacient el responsable de millora la seva vida, el psicoterapeuta no es responsable d’aquests canvis.

Va idea un sistema educatiu basat en la confiança. Confiança de que cada nen i nena sabrà orientar-se correctament en un context favorable. El context en el que es desenvolupa cada persona és de gran importància. Un context favorable promou el creixement del individu, però un context desfavorable no ajuda a la persona a evolucionar en la direcció correcta per esdevenir bo.

Rogers ha influït en tota la resta de professionals, situacions o postures psicològiques o no psicològiques. Va introduir un element molt important per fer la psicoteràpia, són tres elements indispensables pel psicòleg, necessaris i suficients. Esta actualment acceptat que desenvolupar aquestes aptituds ens permet formar-nos com a professionals i millora en les nostres relacions personals. Les aptituds són les següents:

1.      Acceptació incondicional: és una mirada positiva d’acceptació per ser persona, per ser com és. És pot acceptar a una persona sense estar d’acord amb lo que fa, l’acceptació incondicional és apreciar només per ser persona.

2.      Comprensió empàtica: intentar posar-se en la pell de l’altre, intentar comprendre’l sense emetre judicis de valor al respecte.

3.      Autenticitat, congruència, coherència:això vol dir que el psicòleg ha de sentir-pensar-actuar de manera coherent, sense contradiccions. Aquesta actitud segons Rogers és transmet, ja que les persones tenen uns captadors molt subtils de si la persona és o no autèntica.

Pensant en els altres: comentari i reflexió

El documental vist a classe estava titulat “Pensant en els altres”, tractava sobre un mestre de escola, al Japó i una manera molt especial que té de realitzar les seves classes. Va ser emès pel canal 33 de la televisió.

Ha estat un documental molt emotiu, ple de sentiments i emocions. Els nens de l’escola aprenien a ser feliços i disfrutar de la vida. Personalment considero que ser feliç és el més important a la vida. Els alumnes escoltaven al professor i s’escoltaven entre ells també. Veiem com els alumnes aprenen i disfruten en fer-ho, riuen i ploren, i tenen conflictes. Aquest documental esta carregat d’un missatge que tots hauríem de tenir i una manera d’ensenyar que seria ideal d’aplicar arreu del món.

M’ha cridat l’atenció i m’ha agradat molt el tema de les cartes. Els nens escrivien unes cartes, en les quals redactaven sentiments, pensaments i emocions que tenien, que més tard tres d’ells llegirien a tota la classe. Els nois tenien d’aquesta manera una oportunitat per expressar-se, per allibera les emocions i amb les cartes d’un és podia arribar a expressar un altre alumne. Amb l’empatia es ficaven al lloc dels altres o recordaven experiències similars. Totes aquestes emocions tan a flor de la pell, em van emocionar a mi també. És una molt bona idea la de les cartes, potser tots hauríem d’aplicar-la en la nostra vida. Si ho féssim potser ens estalviarem molts disgustos i mal moments si ens expresséssim més i escoltéssim als altres.

El professor diu que la clau per a ser feliços és aprendre a pensar en els altres i que aquest serà l’objectiu del curs i crec que el van aconseguir tots plegats.

S’observa una psicologia humanista en aquesta classe i manera de fer del professor, on ell com a excel·lent docent els proporciona les eines i condicions perquè ells mateixos evolucionin i creixin com a persones. També respecte als tres elements anomenats per Rogers podem distingir clarament la comprensió empàtica que es va desenvolupant entre els companys i com hi ha situacions en les quals els nens poden sorprendre i ensenyar als adults.

Amb això em faig referència a una situació de conflicte amb la qual es van trobar els alumnes i el professor. Va passar que el professor va castigar un nen per xerra massa, imposant-li un càstig que no tenia relació amb l’ofensa. El càstig era no poder provar unes barques que havien muntat els alumnes, sense ajuda i per grups. Em va sorprendre com un alumne, va sortir a defensa el seu amic, reclamant que el càstig no tenia relació i era injust. Altres alumnes també el van ajudar i el professor els hi ha acabar donant la raó. Llavors em resulta increïble, els raonaments que va donar aquell nen de 10 anys i el que més em va crida l’atenció va ser el sol fet de que sortís en la seva defensa. Crec que en aquesta situació, en qualsevol de les classes que hagi estat jo, i a qualsevol edat escolar, la situació hagués estat ben diferent.

 La capacitat empatica d’aquest nens és tan gran i dona tan de gust veure-ho que crec que ha estat el documental més bonic que he vist mai. La sensació que et deixia després de mirar-lo és molt positiva, per dir-ho d’alguna manera, ets sents més humà.