sábado, 27 de noviembre de 2010

DISTORISIONS COGNITIVES

Què és una distorsió cognitiva?

Les distorsions cognitives són esquemes equivocats per interpretar la realitat, que pot portar múltiples conseqüències negatives: alteracions emocionals, problemes en relacionar-se amb els altres i en la manera d’observar la vida. Ens molts casos les percepcions tenen poc o res a veure amb la realitat, per tan la deformen.

PRÀCTICA

  1. Generalització excessiva:

    • Passa un jove en moto conduint d’una manera temerària: tots els joves en moto són temeraris.
    • Vas a un restaurant, agafes un plat i no t’agrada: aquest restaurant no val res.

  1. Abstracció selectiva:

    • Un noia s’està vestint per sortir a la nit i dubta entra la samarreta X o la samarreta Y. Decideix ficar-se la samarreta X. Quan esta en la discoteca ningú li comenta que està molt guapa, encara que ella creu que ho esta: ningú em veu guapa perquè m’he ficat la samarreta X i no la Y.
    • Li preparen una festa sorpresa a una noia, és el seu aniversari. Surten per la nit, s’ho passen bé però aquesta noia té un examen al cap de dos dies i es passa tota la nit pensant en l’examen: ara que he sortit no estudiaré, m’anirà malament l’examen, etc.

  1. Polarització o pensament tot o res:

    • Tens un problema: tot és una merda, tot et va malament, no serveixes per res.
    • Un fill es baralla amb els seus pares: ningú m’entén, ningú m’estima, sempre igual, mai puc fer res, etc.

  1. Desqualificació d’allò positiu:

    • Un amic que fa molt no veies et trucar per donar una volta: ara aquest no tenia ningú més amb qui anar i m’ha trucat a mi.
    • Tens cotxe nou i tothom et parla i er dona atenció: clar tothom ve ara perquè tinc cotxe nou.

  1. Lectura del pensament:

    • Estàs a la feina fent alguna cosa, veus que algú et mira: ara aquest en mira perquè ho estic fent malament, pensa: però que fa aquest.
    • Seguda en un banc esperes una amiga i passen un grup de nois que et miren: aquests em miren perquè són uns pervertits i jo sóc guapa, només pensen en lo mateix.

  1. Endevinar el futur:

    • Demà agafés un avió per marxa de viatge: segur que demà s’enredereix el meu vol o no surt.
    • Demà te’n vas a fer surf a la platja: segur que no hi ha onades demà.


  1. Magnificació o minimització:

    • Aquesta nit serà genial, ens ho passarem molt i molt bé: t’avorreixes i no t’ho passes bé.
    • Tens un sopar familiar: vaja merda, no m’ho passaré bé, que avorrit; un cop allà t’ho passes molt bé.

  1. Raonament emocional:

    • Un noia sense adonar-se’n s’està apartant del seu grup d’amigues: aquestes em marginen, no em volen, ara no aniré més amb elles.
    • Et presenten un plat on el menjar que hi ha no te gaire bona pinta, mai l’has testat: això no m’agrada.

  1. Etiquetar erròniament:

    • Veus un noi vestit d’una determinada manera, que camina d’una altre manera: aquest noi és un flipat.
    • Una persona del curs amb la que no parlés gaire et pregunta les respostes d’un examen que t’ha anat molt bé: aquesta persona és una interessada, només em parla per saber el que vol i per res més.

  1. Autoinculpació:

    • Et baralles amb el xicot: és culpa meva perquè no he fet això, li he dit lo altre, l’he ofès.
    • La teva mare s’enfada: això passa perquè sóc molt mala filla.

  1. Personalització:

    • Fas un treball en grup i surt molt bé: si jo no hagués fet això i allò no hagués quedat tan bé.
    • Surts de festa i hi ha el noi que t’agrada i un amic teu, et teu amic et parla molt i el noi que t’agrada no tant: si el meu amic no m’hagués parlat tant, aquest noi hagués estat més amb mi.

  1. Imperatiu categòric:

    • No tens gana: he de menjar perquè sinó no tindré energia.
    • Fa una setmana que no vas al gimnàs i no en tens gaires ganes: he d’anar-hi perquè sinó perdré la forma física.


REFLEXIÓ PERSONAL:

Aquesta pràctica la he realitzat jo sola, ja que el dia que es va fer a classe per qüestions personals no vaig assistir a la facultat. La meva companya, l’Anael Prados, m’ha explicat el temari donat pel nostre professor i la pràctica que havia de realitzar.
Tots distorsions cognitives sobre nosaltres mateixos, l’entorn i el nostre futur. Crec que les distorsions cognitives són un fet que sempre esta succeint en les persones. Algunes amb més tendència que d’altres, en alguns casos s’han de regular i d’altres no. Tots en algun moment hem sofert una distorsió cognitiva, però no per això ha d’esdevenir un greu problema. Per exemple, en un moment de la teva vida pots tenir una tendència més marcada en certes interpretacions una mica distorsionades, o en un moment concret però després pots rectificar-ho i adonar-te tu sol.  L’ideal seria que tots tinguéssim la capacitat d’adaptar-nos i interpretar la realitat com un guant.
És molt important que la Psicologia hagi adquirit aquest coneixement, ja que molts dels problemes poden sorgir de males interpretacions i saber-les corregir és un fet significatiu. També crec que ens ensenya com a cada persona les situacions li poden provocar reaccions diferents, en relació a com les interpreti en la seva ment. Per tant, cada persona és tot un món diferent, amb distorsions cognitives diverses.
Trobo important destacar que dir que hi ha distorsions cognitives implica que hi ha una manera “correcta” d’interpretar les coses, però em pregunto quina és aquesta manera. Per que tots etiquetem persones, tots ens imposem accions de tipus imperatiu categòric, llavors tothom necessita un tractament? Tenim tots un problema? No sabem interpretar de manera “normal i correcta”?
Tot això implica definir que és normal i correcte en les interpretacions, i això pot donar més problemes que solucions. Si que hi ha coses que s’han de tractar, per exemple una persona que s’autoinculpi tota l’estona necessita aprendre a pensar d’una altre manera i veure que això no és així. Però no etiquetar a ningú ho trobo molt difícil, ja que hi ha molta gent al nostre voltant i en alguns moments és necessari “descartar persones amb qui relacionar-se” i en la primera ullada, jutgem i etiquetem. Encara que, tots sabem que esta malament.
Per tant, s’ha de conèixer quin és el punt en els qual una distorsió pot ser realment problemàtica, convertint-se en una patologia i la persona necessita una intervenció d’un professional de la psicologia; i quan la distorsió es esporàdica, d’un moment de la vida, estat emocional, etc.

AMPLIACIÓ:

domingo, 21 de noviembre de 2010

Dessensibilització Sistemàtica, Pràctica 2

INTRODUCCIÓ:

La dessensibilització sistemàtica consisteix en un mètode psicoterapèutic conductista en el qual es busca reduir d’una manera gradual el vincle entre ESTÍMUL- RESPOSTA. Quan parlem d’estímul ens referim, per exemple a una aranya i la resposta seria la por que manifesta una persona en veure-la, sentir-ne parla, etc. Per desfer aquest vincle s’ha d’anar presentant poc a poc l’estímul i fer que la persona es relaxi.
Per tant, estem parlant d’una fòbia. Una fòbia es una aversió apassionada, angoixosa i obsessiva, generalment de caràcter patològic, a persones objectes, situacions o actes.
Segons Mary Cover Jones, si les pors/fòbies són apreses, llavors també es poden desaprendre, és a dir, fer-les desapareixer.
Va molt lligat al contracondicionament. El contracondicionament consisteix en, substituir la relació del estímul- resposta per un altre. Per exemple: si una persona té fòbia a un ascensor, la relació estímul- resposta seria: ascensor- por; per tant, el mètode es basa en que la relació passi a ser ascensor- relaxació.
La relaxació ajuda a enfrontar la por i el menjar, per exemple, podria ser un contracondicionant.
La dessensibilització sistemàtica es basa en dos principis fonamentals:
  1. Una emoció pot contrarestar una altre emoció
  2. És possible habituar-se a les situacions amenaçadores.

PRÀCTICA:

En la pràctica realitzada a classe el professor ens presentava dos casos de fòbies en nens. La nostra feina consistia en crea deu passos seguint la metodologia de la dessensibilització sistemàtica i aconseguir treure-li la por al nen.
Havíem d’escollir un cas i treball-lo per equips. En el meu equip ens trobàvem la Marta Oró, l’Isaura Oms i l’Ania Pérez (jo).
Hem escollit el cas 1.
Cas 1: Un nen de 7 anys un dia mirant la televisió amb la seva àvia veu un accident d’autobús on hi ha hagut morts. El nen agafa por als autobusos i decideix per si mateix que mai pujarà a un autobús. Un dia han d’anar a visitar a uns familiars i se’ls hi ha espatllat el cotxe, així que hauran d’agafar el bus. El nen en nega d’una manera absoluta a pujar-hi, aquí se’n adonen de que el nen té fòbia als autobusos i que s’ha de buscar una solució.

PASSOS: considerem que en tots els passos els pares o l’avia hi són presents.

  • Primerà Mentre el nen berena li posem un vídeo on hi surtin nens que van d’excursió amb autobús, tot cantant, rient,... que se’ls vegi contents. S’ha de reforçar la situació amb un adult (mare, pare o àvia) que li comenti que bé que s’ho estan passant i que contents que se’ls veu.

  • Segonà Li regalem un joc on hi hagin transports públics i entre ells un autobús perquè s’hi vagi familiaritzant. Jugant amb els pares o familiars se sentirà més segur i protegit.

  • Tercerà Un dia de camí cap al parc amb l’àvia el fem passar casualment per l’estació d’autobusos. Que ell indirectament vegi molts autobusos, però no senti l’amenaça d’haver de pujar, simplement passen per allà.

  • Quartà Arribar a un acord amb l’adult que durant el passeig fins al parc, tornaran a passar per l’estació i contaran tots els autobusos. Qui en vegi més i sàpiga els colors que tenen tindrà una piruleta.

  • Cinquèà El nen i els pares van a l’estació a buscar a l’àvia que “casualment” els ha anat a visitar anant amb l’autobús. L’àvia baixarà del transport públic molt riallera i contenta del viatge, tot comentant que ha estat molt agradable i divertit. El nen veurà l’estació i els autobusos molt de a prop.

  • Sisèà Un altre cop de camí cap al parc, passaran per davant l’estació i l’avia li comenta a el nen que vol passar més a prop per a saludar el conductor que la va portar l’altre dia. S’apropen a l’autobús i el conductor des de dins parla amb el nen, amb la porta oberta, i li diu que s’hi hi torna a anar un altre dia li ensenyarà l’autobús per dins.

  • Setèà Van a veure l’autobús i el conductor el deixa pujar al seu seient i jugar amb el volant. Només estarà a la part del davant amb la porta oberta. Com a premi el conductor li regala una piruleta. Sempre de camí cap al parc a jugar.

  • Vuitèà Aquest cop puja i el conductor li ensenya l’autobús tot animant-lo a veure tots els seients del darrera, motivant-lo a contar-los com a estratègia perquè camini per dins l’autobús. (Sempre reforçant les conductes afectivament).

  • Novèà A casa realitzarem el joc simbòlic. Es col·locarem cadires de manera que sembli un autobús i simularem amb la família i els amics que anem d’excursió. A més a més li ensenyarem i cantarem una cançó típica de quan viatges amb autobús amb l’escola.

  • Desèà Farem un trajecte curt amb autobús a un lloc on li faci molta il·lusió. Per exemple al circ. Aquí el reforçament afectiu és molt fort.

REFLEXIÓ PERSONAL:
El mètode de la dessensibilització sistemàtica pot resultar molt útil en el moment de fer desaparèixer les fòbies, pors, ansietats que puguin tenir les persones o infants.  trobo personalment que permet adaptar-se molt bé a les necessitats que li puguin sorgir al pacient i realitzar-lo de la manera més optima possible. D’aquesta manera un psicòleg en plantejar el passos que s’han de seguir, per contracondiccionar la resposta del pacient, ha de tenir molt en compte el seu entorn, la seva família, com li afecta en la vida quotidiana aquesta fòbia, etc. Tenint tot això en compte es realitzarà una bona dessensibilització.
En el moment de descriure els passos a seguir em considerat que no s’avança d’una fase a l’altre sense haver superat amb èxit la anterior. Això significa que el pacient es trobi relaxat davant de la situació plantejada. En cas de que no succeís d’aquesta manera s’hauria de replantejar la metodologia aplicada i replantejar la teràpia. Com que nosaltres només em plantejat un cas hipotètic i els passos també ho són, em decidit que les fases es superaven sempre amb èxit.
Quan realitzàvem la feina ens hem trobat amb molts dubtes i qüestions que no podíem respondre en el moment. Ens plantejàvem possibles respostes que pogués donar el nen i com això afectava en el desenvolupament de la teràpia.
Tot això ens ha ensenyat la complexitat que pot haver-hi en el moment de aplicar el mètode de la dessensibilització sistemàtica, encara que sembli més senzilla. Sembla senzilla per què consisteix en fer aparèixer l’estímul causant de la por i crear una resposta de relaxació però, ens em trobat que no sempre era clar o factible el que proposàvem i que mai podíem saber com reaccionaria realment el nen envers la situació plantejada. És un exercici que pot dura molt de temps o poc, dependent de les condicions de cada persona. El temps entre sessió i sessió tampoc em sabut com classificar-lo.
És un procés complicat, on molt factors poden influir. Potser no tenim en conté, al començament certes coses que després ens fan canviar totalment l’enfoqui del procediment. Per tant, sabem que la dessensibilització sistemàtica és efectiva, que en molts casos la teràpia dona bons resultats però, és complicada i hi ha molts factors que poden influir la teràpia, la fòbia, el pacient i fins i tot al mateix psicòleg que no es poden preveure. I per això el psicòleg ha de tenir la sensibilitat d’adonar-se de tot això i trobar la manera de que la teràpia sigui efectiva.