Mecanismes de Defensa

INTRODUCCIÓ:

Quan parlem de Mecanismes de Defensa em de situar-nos en la Psicoanàlisis i les teories de S.Freud.

Freud va ser un metge del segle XIX que es va interessar per una malaltia anomenada Paràlisis Histèrica, aquesta malaltia amb una alta prevalença en dones no presentava cap lesió física però si que donava efectes física. Per tan, era la manifestació d’un mal psicològic. Freud va fe tot un estudi i va publicar l’any 1886 el que és considera el seu primer text psicoanalític, sobre les Histèries, juntament amb Breuer (un altre metge de l’època).

Aquí trobem el primer plantejament de persona que presenta Freud:

CONSCIENT	PRECONSCIENT	INCONSCIENT
Representa 1/7 part Podem accedir a la informació	Zona on es poden escapar de manera camuflada, en somnis, coses provinent del inconscient.	Representa 6/7 part No tenim accés a la informació que hi ha.

Aquesta va ser l’anomenada tercera bufetada per l’home, ja que deia que hi ha una part de nosaltres que no coneixem, no podem accedir i és la més gran. Per tan, que no ens podem arribar a conèixer a nosaltres mateixos.

També introdueix el concepte de Libido, el qual no és només l’energia sexual, sinó que es l’energia vital en conjunt. Segons Freud aquest libido o energia vital provenien sobretot de l’energia sexual, per aquesta raó quan és parla de libido és relaciona amb l’energia sexual.

Finalment parlarem del model de persona que desenvolupa la teoria psicoanalítica de Freud:

ID “l’allò”	EGO “el jo”	SUPEREGO “super- jo”
És innat i es mou pel principi de PLAER. El nen busca la satisfacció immediata, no té consciència dels altres. És el que anomenem la part egoista.	És a partir dels 2 any de vida. El nen s’adona que en alguns casos no pot satisfer las seves necessitats immediatament, per tan a vegades s’haurà de reprimir. L’ego es mou pel principi de la REALITAT.	A parit dels 3 anys. Ara el nen té present a les altres persones. És l’anomenada consciència moral, regula el que s’ha de fer i el que no. Els superego és una cosa apresa.

Es  crea una dinàmica entre aquestes tres part ens les quals és pot dividir la psicologia d’un individu segons Freud.

·        Teoria del Desenvolupament Psicosexual:

En el desenvolupament psicosexual de les persones hi ha diverses etapes, les quals seguidament seran explicades.

FASE ORAL (0-2 anys)	La font de plaer prové de la boca. Si no es supera pot portar a una fixació, un fet pot ser destetar un nadó massa d’hora
FASE ANAL (2-3 anys)	La satisfacció prové dels esfínters, de tenir control sobre ells i si els apres exigeixen al nen que els controli abans d’hora també pot donar lloc a una fixació en aquesta fase.
FASE FÀLICA (3-6 anys)	Aquí es descobreixen les diferencies sexuals, plaer es troba en la zona genital. El nen/a passa per l’anomenat Complexe d’Edipo (nen), Electre (nena). Si aquesta etapa es supera el nen podrà mantenir relacions de parella satisfactòries.
FASE DE LATÈNCIA (6-12 anys)	És una fase tranquila, amb relacions de nens- nenes normals i lògiques. Els nens juguen amb nens i les nenes amb nenes.
FASE GENITAL  (a partir dels 12 anys)	Si totes les etapes han estat superades amb normalitat, aquesta persona podrà gaudir d’una vida sexual sana, estable i normal.

Un cop introduïda una mica la teoria Psicoanalítica de Freud, passarem a parla dels Mecanismes de Defensa. Si el que tenim als inconscient aflores sempre al conscient les persones es trobarien molt desequilibrades. Per evitar això hi ha uns mecanismes de defensa, els quals són distintius interns del EGO per controlar l’ansietat, prevenir l’aparició i mantenir l’equilibri psíquic. Existeixen nou mecanismes de defensa definits per Freud: repressió, negació, projecció, racionalització, intel·lecutalització, formació reactiva, regressió, desplaçament i sublimació.

Només explicaré la sublimació, ja que la nostra pràctica realitzada a classe tracta només d’aquest mecanisme de defensa. La sublimació és una estratègia d’intel·ligència emocional per canalitzar correctament les pulsions. És a dir, es una mecanisme que transforma un impuls perillós en un fet acceptable socialment.

PRÀCTICA :

La pràctica realitzada a classe consistia en donar solucions als set pecats capitals, els quals són l’ira, luxúria, gula, peresa, supèrbia, enveja i avarícia.

Ens em col·locat per grups i cada grup a donat una solució constructiva, és a dir on el pecat capital era correctament canalitzat, i una solució destructiva on no era transformat.

Solució tipus 1: constructives

Solució tipus 2: destructives.

IRA	1. Anar al gimnàs, 2. Trencar una taula.
LUXÚRIA	1. Mantenir una relació sexual sana o masturbar-se, 2. Obligar a algú a tenir relacions, violar.
GULA	1. Menjar equilibrat, just el necessari pel cos o menjar poc i sovint, 2. Menjar tot el que tens al abast, sense cap regulació.
PERESA	1. Dormir les hores necessàries, 2. No fer res i deixar les teves responsabilitats de banda.
SUPÈRBIA	1. Esperit de superació, 2. Tractar amb despresi les persones del teu voltant.
ENVEJA	1. Canalitzar l’enveja per admiració, 2. Causar un mal físic a una altre persona.
AVARÍCIA	1. Tenir una feina/carrera professional que et permeti acendra, 2. Robar.

El meu grup estava format per: Marta Godino, Rocio Pinto, Isaura Oms i Ania Pérez(jo).

REFLEXIÓ PERSONAL:

                                                                

 A tot arreu es pot sentir parlar de Psicoanàlisi, de Freud i la interpretació dels somnis. Podem trobar-la pel carrer, a l’escola, a casa nostra, a la facultat però mai saps si l’arribes a comprendre correctament. Tothom s’atreveix a opinar sobre aquestes teories, encara que no les coneguin, s’ha creat a la societat una imatge del Psicòleg Psicoanalític i una imatge del mateix S. Freud. La psicoanàlisi ha entrat dins la cultura i la societat, i l’ha marcat profundament.

El professors universitaris opinen obertament sobre la psicoanàlisi, uns la defensen, d’altres la critiquen amb duresa. Però, per alguna raó acaba sortint com a exemple o contraexemple, com a temari o en una conversa quotidiana amb un amic.

És una teoria a tenir en conte, una teoria interessant d’estudiar i intentar comprendre, ja que hi ha hagut un abans i un després en la psicologia, en la cultura i en la nostra societat. S’ha d’anar amb conte ja que de psicoanàlisi mal interpretada hi ha a tot arreu i és la que més ens pot crea confusió. Com a futur psicòlegs em de considerar-la, amb molt de compte ens em de crea la nostra pròpia opinió sobre la psicoanàlisi. Per això, primer s’ha de conèixer i estudiar-la amb els ulls ben oberts, una teoria que ha creat tant moviment no és una teoria a depreciar sense fonaments. Considero fermament que es treguin les conclusions que es treguin sobre la psicoanàlisi cadascú ha de respectar les idees del altre.

Personalment no tinc cap opinió sobre la psicoanàlisi. L’estic descobrint ara aquesta teoria. No la descartaré ni l’acceptaré ara o demà, primer vull conèixer-la.

Centrar-me en els mecanismes de defensa, són estratègies que tots apliquem, potser sense adonar-nos i sobretot perquè així ens ho han ensenyat a la societat. Cada persona pot aplicar més uns o d’altres però és molt important tenir-los a l’abast, ja que com diu Freud, ens permetrà esta més equilibrats. No vull dir ara que estigui d’acord amb la seva teoria psicoanalítica, ni en els seu model de persona, però si que estic d’acord en dir que els mecanismes de defensa et permeten estar més equilibrat psicològicament. Això ho crec primer per l’experiència pròpia en aplicar-los (sense coneixements de la teoria de Freud, ni la classificació dels mecanismes), i segon perquè em semblen lògics i bastant universals dins de la nostra societat.

En conclusió puc dir que els mecanismes de defensa em semblen indispensables per les persones i que encara estic formant-me una idea sobre les teories de S. Freud.

De Freud i les seves teories tinc informació de diverses assignatures donades a la carrera per aquesta raó he trobat innecessari ampliar la meva informació amb Internet, ja que allà puc trobar informació menys clara i fiable.                  

                   

DISTORISIONS COGNITIVES

Què és una distorsió cognitiva?

Les distorsions cognitives són esquemes equivocats per interpretar la realitat, que pot portar múltiples conseqüències negatives: alteracions emocionals, problemes en relacionar-se amb els altres i en la manera d’observar la vida. Ens molts casos les percepcions tenen poc o res a veure amb la realitat, per tan la deformen.

PRÀCTICA

1. Generalització excessiva:

• Passa un jove en moto conduint d’una manera temerària: tots els joves en moto són temeraris.
• Vas a un restaurant, agafes un plat i no t’agrada: aquest restaurant no val res.

2. Abstracció selectiva:

• Un noia s’està vestint per sortir a la nit i dubta entra la samarreta X o la samarreta Y. Decideix ficar-se la samarreta X. Quan esta en la discoteca ningú li comenta que està molt guapa, encara que ella creu que ho esta: ningú em veu guapa perquè m’he ficat la samarreta X i no la Y.
• Li preparen una festa sorpresa a una noia, és el seu aniversari. Surten per la nit, s’ho passen bé però aquesta noia té un examen al cap de dos dies i es passa tota la nit pensant en l’examen: ara que he sortit no estudiaré, m’anirà malament l’examen, etc.

3. Polarització o pensament tot o res:

• Tens un problema: tot és una merda, tot et va malament, no serveixes per res.
• Un fill es baralla amb els seus pares: ningú m’entén, ningú m’estima, sempre igual, mai puc fer res, etc.

4. Desqualificació d’allò positiu:

• Un amic que fa molt no veies et trucar per donar una volta: ara aquest no tenia ningú més amb qui anar i m’ha trucat a mi.
• Tens cotxe nou i tothom et parla i er dona atenció: clar tothom ve ara perquè tinc cotxe nou.

5. Lectura del pensament:

• Estàs a la feina fent alguna cosa, veus que algú et mira: ara aquest en mira perquè ho estic fent malament, pensa: però que fa aquest.
• Seguda en un banc esperes una amiga i passen un grup de nois que et miren: aquests em miren perquè són uns pervertits i jo sóc guapa, només pensen en lo mateix.

6. Endevinar el futur:

• Demà agafés un avió per marxa de viatge: segur que demà s’enredereix el meu vol o no surt.
• Demà te’n vas a fer surf a la platja: segur que no hi ha onades demà.

7. Magnificació o minimització:

• Aquesta nit serà genial, ens ho passarem molt i molt bé: t’avorreixes i no t’ho passes bé.
• Tens un sopar familiar: vaja merda, no m’ho passaré bé, que avorrit; un cop allà t’ho passes molt bé.

8. Raonament emocional:

• Un noia sense adonar-se’n s’està apartant del seu grup d’amigues: aquestes em marginen, no em volen, ara no aniré més amb elles.
• Et presenten un plat on el menjar que hi ha no te gaire bona pinta, mai l’has testat: això no m’agrada.

9. Etiquetar erròniament:

• Veus un noi vestit d’una determinada manera, que camina d’una altre manera: aquest noi és un flipat.
• Una persona del curs amb la que no parlés gaire et pregunta les respostes d’un examen que t’ha anat molt bé: aquesta persona és una interessada, només em parla per saber el que vol i per res més.

10. Autoinculpació:

• Et baralles amb el xicot: és culpa meva perquè no he fet això, li he dit lo altre, l’he ofès.
• La teva mare s’enfada: això passa perquè sóc molt mala filla.

11. Personalització:

• Fas un treball en grup i surt molt bé: si jo no hagués fet això i allò no hagués quedat tan bé.
• Surts de festa i hi ha el noi que t’agrada i un amic teu, et teu amic et parla molt i el noi que t’agrada no tant: si el meu amic no m’hagués parlat tant, aquest noi hagués estat més amb mi.

12. Imperatiu categòric:

• No tens gana: he de menjar perquè sinó no tindré energia.
• Fa una setmana que no vas al gimnàs i no en tens gaires ganes: he d’anar-hi perquè sinó perdré la forma física.

REFLEXIÓ PERSONAL:

Aquesta pràctica la he realitzat jo sola, ja que el dia que es va fer a classe per qüestions personals no vaig assistir a la facultat. La meva companya, l’Anael Prados, m’ha explicat el temari donat pel nostre professor i la pràctica que havia de realitzar.

Tots distorsions cognitives sobre nosaltres mateixos, l’entorn i el nostre futur. Crec que les distorsions cognitives són un fet que sempre esta succeint en les persones. Algunes amb més tendència que d’altres, en alguns casos s’han de regular i d’altres no. Tots en algun moment hem sofert una distorsió cognitiva, però no per això ha d’esdevenir un greu problema. Per exemple, en un moment de la teva vida pots tenir una tendència més marcada en certes interpretacions una mica distorsionades, o en un moment concret però després pots rectificar-ho i adonar-te tu sol.  L’ideal seria que tots tinguéssim la capacitat d’adaptar-nos i interpretar la realitat com un guant.

És molt important que la Psicologia hagi adquirit aquest coneixement, ja que molts dels problemes poden sorgir de males interpretacions i saber-les corregir és un fet significatiu. També crec que ens ensenya com a cada persona les situacions li poden provocar reaccions diferents, en relació a com les interpreti en la seva ment. Per tant, cada persona és tot un món diferent, amb distorsions cognitives diverses.

Trobo important destacar que dir que hi ha distorsions cognitives implica que hi ha una manera “correcta” d’interpretar les coses, però em pregunto quina és aquesta manera. Per que tots etiquetem persones, tots ens imposem accions de tipus imperatiu categòric, llavors tothom necessita un tractament? Tenim tots un problema? No sabem interpretar de manera “normal i correcta”?

Tot això implica definir que és normal i correcte en les interpretacions, i això pot donar més problemes que solucions. Si que hi ha coses que s’han de tractar, per exemple una persona que s’autoinculpi tota l’estona necessita aprendre a pensar d’una altre manera i veure que això no és així. Però no etiquetar a ningú ho trobo molt difícil, ja que hi ha molta gent al nostre voltant i en alguns moments és necessari “descartar persones amb qui relacionar-se” i en la primera ullada, jutgem i etiquetem. Encara que, tots sabem que esta malament.

Per tant, s’ha de conèixer quin és el punt en els qual una distorsió pot ser realment problemàtica, convertint-se en una patologia i la persona necessita una intervenció d’un professional de la psicologia; i quan la distorsió es esporàdica, d’un moment de la vida, estat emocional, etc.

AMPLIACIÓ:

o       http://www.youtube.com/watch?v=NofgBxMBdik&feature=related

o       http://www.youtube.com/watch?v=060OfJQIa6k&feature=related

o       http://www.youtube.com/watch?v=CC-EOz0rB5o

Dessensibilització Sistemàtica, Pràctica 2

INTRODUCCIÓ:

La dessensibilització sistemàtica consisteix en un mètode psicoterapèutic conductista en el qual es busca reduir d’una manera gradual el vincle entre ESTÍMUL- RESPOSTA. Quan parlem d’estímul ens referim, per exemple a una aranya i la resposta seria la por que manifesta una persona en veure-la, sentir-ne parla, etc. Per desfer aquest vincle s’ha d’anar presentant poc a poc l’estímul i fer que la persona es relaxi.

Per tant, estem parlant d’una fòbia. Una fòbia es una aversió apassionada, angoixosa i obsessiva, generalment de caràcter patològic, a persones objectes, situacions o actes.

Segons Mary Cover Jones, si les pors/fòbies són apreses, llavors també es poden desaprendre, és a dir, fer-les desapareixer.

Va molt lligat al contracondicionament. El contracondicionament consisteix en, substituir la relació del estímul- resposta per un altre. Per exemple: si una persona té fòbia a un ascensor, la relació estímul- resposta seria: ascensor- por; per tant, el mètode es basa en que la relació passi a ser ascensor- relaxació.

La relaxació ajuda a enfrontar la por i el menjar, per exemple, podria ser un contracondicionant.

La dessensibilització sistemàtica es basa en dos principis fonamentals:

1. Una emoció pot contrarestar una altre emoció
2. És possible habituar-se a les situacions amenaçadores.

PRÀCTICA:

En la pràctica realitzada a classe el professor ens presentava dos casos de fòbies en nens. La nostra feina consistia en crea deu passos seguint la metodologia de la dessensibilització sistemàtica i aconseguir treure-li la por al nen.

Havíem d’escollir un cas i treball-lo per equips. En el meu equip ens trobàvem la Marta Oró, l’Isaura Oms i l’Ania Pérez (jo).

Hem escollit el cas 1.

Cas 1: Un nen de 7 anys un dia mirant la televisió amb la seva àvia veu un accident d’autobús on hi ha hagut morts. El nen agafa por als autobusos i decideix per si mateix que mai pujarà a un autobús. Un dia han d’anar a visitar a uns familiars i se’ls hi ha espatllat el cotxe, així que hauran d’agafar el bus. El nen en nega d’una manera absoluta a pujar-hi, aquí se’n adonen de que el nen té fòbia als autobusos i que s’ha de buscar una solució.

PASSOS: considerem que en tots els passos els pares o l’avia hi són presents.

• Primerà Mentre el nen berena li posem un vídeo on hi surtin nens que van d’excursió amb autobús, tot cantant, rient,... que se’ls vegi contents. S’ha de reforçar la situació amb un adult (mare, pare o àvia) que li comenti que bé que s’ho estan passant i que contents que se’ls veu.

• Segonà Li regalem un joc on hi hagin transports públics i entre ells un autobús perquè s’hi vagi familiaritzant. Jugant amb els pares o familiars se sentirà més segur i protegit.

• Tercerà Un dia de camí cap al parc amb l’àvia el fem passar casualment per l’estació d’autobusos. Que ell indirectament vegi molts autobusos, però no senti l’amenaça d’haver de pujar, simplement passen per allà.

• Quartà Arribar a un acord amb l’adult que durant el passeig fins al parc, tornaran a passar per l’estació i contaran tots els autobusos. Qui en vegi més i sàpiga els colors que tenen tindrà una piruleta.

• Cinquèà El nen i els pares van a l’estació a buscar a l’àvia que “casualment” els ha anat a visitar anant amb l’autobús. L’àvia baixarà del transport públic molt riallera i contenta del viatge, tot comentant que ha estat molt agradable i divertit. El nen veurà l’estació i els autobusos molt de a prop.

• Sisèà Un altre cop de camí cap al parc, passaran per davant l’estació i l’avia li comenta a el nen que vol passar més a prop per a saludar el conductor que la va portar l’altre dia. S’apropen a l’autobús i el conductor des de dins parla amb el nen, amb la porta oberta, i li diu que s’hi hi torna a anar un altre dia li ensenyarà l’autobús per dins.

• Setèà Van a veure l’autobús i el conductor el deixa pujar al seu seient i jugar amb el volant. Només estarà a la part del davant amb la porta oberta. Com a premi el conductor li regala una piruleta. Sempre de camí cap al parc a jugar.

• Vuitèà Aquest cop puja i el conductor li ensenya l’autobús tot animant-lo a veure tots els seients del darrera, motivant-lo a contar-los com a estratègia perquè camini per dins l’autobús. (Sempre reforçant les conductes afectivament).

• Novèà A casa realitzarem el joc simbòlic. Es col·locarem cadires de manera que sembli un autobús i simularem amb la família i els amics que anem d’excursió. A més a més li ensenyarem i cantarem una cançó típica de quan viatges amb autobús amb l’escola.

• Desèà Farem un trajecte curt amb autobús a un lloc on li faci molta il·lusió. Per exemple al circ. Aquí el reforçament afectiu és molt fort.

REFLEXIÓ PERSONAL:

El mètode de la dessensibilització sistemàtica pot resultar molt útil en el moment de fer desaparèixer les fòbies, pors, ansietats que puguin tenir les persones o infants.  trobo personalment que permet adaptar-se molt bé a les necessitats que li puguin sorgir al pacient i realitzar-lo de la manera més optima possible. D’aquesta manera un psicòleg en plantejar el passos que s’han de seguir, per contracondiccionar la resposta del pacient, ha de tenir molt en compte el seu entorn, la seva família, com li afecta en la vida quotidiana aquesta fòbia, etc. Tenint tot això en compte es realitzarà una bona dessensibilització.

En el moment de descriure els passos a seguir em considerat que no s’avança d’una fase a l’altre sense haver superat amb èxit la anterior. Això significa que el pacient es trobi relaxat davant de la situació plantejada. En cas de que no succeís d’aquesta manera s’hauria de replantejar la metodologia aplicada i replantejar la teràpia. Com que nosaltres només em plantejat un cas hipotètic i els passos també ho són, em decidit que les fases es superaven sempre amb èxit.

Quan realitzàvem la feina ens hem trobat amb molts dubtes i qüestions que no podíem respondre en el moment. Ens plantejàvem possibles respostes que pogués donar el nen i com això afectava en el desenvolupament de la teràpia.

Tot això ens ha ensenyat la complexitat que pot haver-hi en el moment de aplicar el mètode de la dessensibilització sistemàtica, encara que sembli més senzilla. Sembla senzilla per què consisteix en fer aparèixer l’estímul causant de la por i crear una resposta de relaxació però, ens em trobat que no sempre era clar o factible el que proposàvem i que mai podíem saber com reaccionaria realment el nen envers la situació plantejada. És un exercici que pot dura molt de temps o poc, dependent de les condicions de cada persona. El temps entre sessió i sessió tampoc em sabut com classificar-lo.

És un procés complicat, on molt factors poden influir. Potser no tenim en conté, al començament certes coses que després ens fan canviar totalment l’enfoqui del procediment. Per tant, sabem que la dessensibilització sistemàtica és efectiva, que en molts casos la teràpia dona bons resultats però, és complicada i hi ha molts factors que poden influir la teràpia, la fòbia, el pacient i fins i tot al mateix psicòleg que no es poden preveure. I per això el psicòleg ha de tenir la sensibilitat d’adonar-se de tot això i trobar la manera de que la teràpia sigui efectiva.

Pràctica

Introspección

En el momento de comenzar la introspección personal el aula se sumió en silencio. Busco la postura corporal sobre la silla que me resulte más cómoda y doy comienzo a observar mi mente los próximos 10 minutos. Estoy acostumbrada a realizar ejercicios parecidos con mi mente

En el instante en el que cierro mis ojos, a su vez hago callar mi mente, intento dominar mis pensamientos y simplemente percibir los estímulos que consigo recibir. Este acto de intentar dominar mis pensamientos, lo realizo de manera automática al sumirme en un estado de concentración.

Se forman muchas imágenes en mi cabeza y percibo cada leve sonido de mi alrededor, los cuales crean a su vez imágenes imaginarias de su procedencia.

Lentamente tomo plena consciencia de mi misma, de la postura de mi cuerpo. Aquí me encuentro en calma y no me siento acribillada por pensamientos ni tan siquiera por estímulos.

Entonces es cuando comienzo a percibir sonidos exteriores al aula, del pasillo y ventana. Estos abocan en mi mente imágenes de posibles situaciones y es entonces cuando comienza mi salto de imágenes del pasado al presente, y de este al futuro más próximo.

Las imágenes comienzan a invadirme, primero están relacionadas con los sonidos que me llegan pero poco a poco comienzan a divagar a otras situaciones. Por ejemplo, me viene el recuerdo fotográfico de algún momento similar, o la representación mental de lo que tengo que hacer esa tarde al salir de clase.

Estos recuerdos, a parte de ser imágenes, también me traen sonidos y sensaciones que solo existen dentro de mi mente.

Algún pensamiento sin sentido acaba infiltrándose entre imagen e imagen, pero por pura inercia lo reprimo y a su vez tomo consciencia de que debo dejarlos fluir ya que el ejercicio consiste en dejar rienda suelta a nuestra mente.

Finalmente acabo dialogando conmigo misma, cuestionándome y respondiéndome a su vez. Llevo rato sin tener constancia de los estímulos de mi alrededor, ninguno me sobresalta ni me saca de dentro de mi misma.

Al cabo, supongo que de algunos pocos minutos, un sonido, concretamente un estornudo (muy ruidoso), me arranca violentamente del trance, devolviéndome a la realidad. Fue brusco y desagradable, un simple sonido más elevado de lo debido y totalmente momentáneo.

En el instante en el cual me disponía a sumergirme otra vez dentro de mi propia mente y comenzaba a cerrar los ojos otra vez, el profesor nos informo a todos de que el tiempo se había agotado. Razón por la cual aquí acaba mi ejercicio de introspección.

Reflexión sobre la Introspección

Dejar a nuestra mente divagar es algo que todos realizamos a menudo, es decir, cuando a uno le dicen que esta en la Luna, justamente lo que ha pasado es que se ha dejado llevar por la mente si tan siquiera darse cuenta. Lo que marca una diferencia con la introspección, es que en el momento de realizar una introspección uno tiene que dejar su mente divagar libremente y a su vez observar hacia donde le llevan estos pensamientos.

Personalmente no es algo que me haya resultado fácil, en el sentido de dejar divagar mi mente libremente. Tengo la tendencia a inhibir y controlar gran parte de mis pensamientos. En cambio observar lo que mi mente va creando a partir de sonidos exteriores y las imágenes que a consecuencia se crean es algo a lo que estoy más familiarizada. Por esta razón en los 10 minutos que duro la introspección en clase, apenas en los últimos minutos tuve algún pensamiento que cambio la dirección de todo focalizándose en esta conversación interior.

Realmente me ha sorprendido la cantidad de imágenes que puede llegar a generar mi cabeza en un lapso de tiempo tan corto y como muchas de ellas apenas tenía tiempo de registrarlas.

Los saltos al pasado y a posibles situaciones futuras, todo ello me da una idea de que realmente nuestra mente no distingue entre los que sería una imagen pasada como una ficticia, ya que con la misma facilidad retrocedía al pasado como volvía al presente y proyectaba el futuro.

Así pues aun nos queda mucho que aprender sobre cómo funciona nuestra mente y la complejidad que tiene. Esto no ha sido más que una experiencia personal en la que hemos podido observar nuestra propia mente y al observarla darnos cuenta de la complejidad que en ella existe.